GOLETA “CAMELIA”, SOLCANT L’ETERNITAT
HISTÒRIA D’UN NAUFRAGI
Era un dijous, nit de Santa Margalida de 1911 –avui es compleixen cent anys- quan la goleta italiana Camelia, procedent de Civitavechia es calà foc davant la costa santanyinera, a unes 10 milles de Cala Llombards, i posteriorment s’enfonsà. Aquesta nau, que desplaçava 273 tones es dirigia amb destinació a Sevilla, amb una càrrega de fusta de reure, que mai no arribaria a bon port.
Les costes mallorquines que són plenes d’històries de naufragis per temporal o mala mar, en aquest cas, no obstant, fou per una causa fortuïta ja que l’incendi es produí, a les primeres hores de la matinada, per l’explosió d’una cafetera que funcionava amb esperit. El foc es va estendre molt ràpidament. La tripulació formada per 10 homes intentà en un primer moment accionar el bombí, que utilitzen normalment els mariners per treure aigua de la mar i fer net la coberta o altres menesters. Però, el foc anà agafant força molt ràpidament. El capità Anastasio Gaetano posà rumb cap a terra fent sonar les botzines d’alarma. A les poques hores la goleta es trobava prop de la costa i els mariners no tengueren més remei que abandonar la nau, perquè ja era impossible fer-hi res i la situació era insuportable, podent arribar a terra, mentre la goleta s’enfonsava per a sempre; curiosament aquell fatídic dijous, festivitat de la santa, dia que els illencs, en al·lusió a l’arribada de la calor forta de l’estiu, diuen: Santa Margalida l’encén...
Ajudats per un pescador arribaren al Cap Salines, per després traslladar-se per mar a Cala Santanyí. Es donà avís a les autoritats de la vila , que organitzà l’obligatòria vigilància sanitària que les lleis del moment obligaven. El batle de Santanyí envià un telegrama a la comandància de Marina i al governador civil referint-se al succés i informant que entre els deu mariners hi havia el capità, Anastasio Gaetano i el mariner Enrico Camelia en estat greu per fortes cremades.
Dibuix de l’autor, que il·lustra el poema XV
del seu llibre Poemes de Pleniluni.
El comandant de Marina, Sr. Laguardia ordenà la sortida immediata del canoner Nueva España, però com aquest no pogué sortir amb la premura necessària, disposà sortís el petit vapor nº 2 de la Companyia Arrendatària de Tabacs. Aquest salpà a les tres i mitja, amb el seu capità, tinent de navili Enrique Rodríguez de Mesa, també al jutge de la Comandància, tinent de navili Llorenç Moyà i el segon metge Marian Aguiló que havia rebut instruccions del seu director Miquel Berga per procedir a l’absolut aïllament dels tripulants de la Camelia i de totes les persones que les haguessin ajudat. Se’n dugueren de remolc un falutxo de l’anomenat canoner, equipat de bombí contra incendis i altre material.
Per la seva part, el governador civil disposà que l’Inspector Provincial de Sanitat Sr. López Comas anàs a Santanyí i adoptàs les mesures sanitàries que cregués oportunes, sol·licitant, de les autoritats militars, dues tendes de campanya. També parlà amb els caporals del Carabiners i Guàrdia Civil, perquè es posassin a les ordes de l’inspector sanitari a fi de la vigilància dels nàufrags que havien de tenir un aïllament total.
Tota la tripulació de la goleta, custodiada per les esmentades forces de l’orde, estaven instal·lades en una cabana de Cala Llombards. El metge habilitat de Felanitx, Joan Escales visità els ferits, que evolucionaven favorablement llevat del dos esmentats, el capità i un mariner.
El divendres 21 de juliol, degut a les greus cremades sofertes, morí el capità del Camelia, Anastasio Gaetano i una hora més tard el mariner Enrico Camelia, que era el fill del propietari de la goleta. El dissabte 22 els cadàvers dels dos malaurats eren trets de la cabana pels seus propis companys i entregats a les autoritats de la vila. El mateix dissabte eren enterrats en el cementeri de Santanyí. Dels altres mariners, només un romania amb cremades més lleus, però fora de perill i millorant el seu estat. Els mariners de la zona afirmaven haver vist restes carbonitzats de l’embarcació a vàries milles de la costa.
El dimarts 25, amb el tren de les vuit, arribaven a Palma procedents de Santanyí els vuit mariners que havien salvat la seva vida i que ja estaven en molt bon estat de salut i amb l’alta del metge de Santanyí. A l’estació els esperava el cònsol italià a Palma Sr. Cabrer. El governador, De la Serna, ordenà que li comunicassin on estaven hostatjats els mariners per tal de que el visitàs l’inspector provincial de Sanitat i passà l’ofici de l’acord pres per la Comissió permanent de Sanitat, donant les gràcies a totes les autoritats, tant civils com militars, sanitaris i a la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca que havien participat amb la seva cooperació.
Uns 15 anys després, les despulles dels dos mariners morts foren traslladades a Itàlia en una caixa coberta amb la bandera de la seva nació. D’aquell naufragi ens resta com a record al cementeri de Santanyí, la làpida de la seva sepultura. La seva inscripció és la següent:
QUI E SEPOLTO ENRICO CAMELIA DI ANGELO E LUIGIA NATE PAOLILLO DI TORRE DIL GRECO. ITALIA. MORTE IL 22 JUGLIO 1911 IN SEQUITOA SCOTTATURE SIPORTATE DEL INCENDIO DEL BASTIMENTO CAMELIA LA SERA DEL 20 JUGLIO 20 - 1911. IL PADRE; MADRE Y FRATELLI LA SOFRELLA FLITTI DAL DOLORE DEPONGONI.
A causa d’aquest succés, Joan Escales Vidal escrigué el llibre “Santanyí Hospitalario”, que dedicà a Bernat Escales, de So n’Amer, aleshores batle de Santanyí. Com sol passar en molts de succeïts, sobretot de caire tràgic, el poble ho sol recordar en les seves gloses per a futures generacions. Entre el record, trobam aquesta glosa d’aquell temps que diu així:
i s’amic que amb ell venia,
los se’n duien a enterrar.
El 1985, inspirat per la lectura d’aquests tràgics successos, vaig donar forma a un poema sobre aquesta malaurada nit, que posteriorment sortí a un llibre de poemes que vaig publicar el juliol de 2001, titulat Poemes de Pleniluni. També anava acompanyat d’un dibuix a tinta realitzat per jo mateix. Vet ací:
Goleta Camelia, solcant l’eternitat.
Quadern de bitàcora.
Setanta-quatre anys després...
XV
Ningú mai no sabrà l’hora
que la lluna es féu enfora,
i la nit tornà més freda, aquell estiu ofegant.
Mes sent encara l’agrura
com foc colgat que perdura,
per dins l’espessa negrura
d’aquesta mar llevantina, que un vespre quedà cremant.
- Si mon cor tornàs enrera
i el temps no fos sols quimera,
jamai cafè jo beuria per aplacar el meu delit...
Ai, la gola malanada!
Vaixell, vida i estimada
s’enfonsà dins la vesprada,
i la mar esdevingué cendra amb les flames d’esperit.
BIBLIOGRAFIA:
Ponç i Fullana, Andreu. Revista Sal i Xeixa nº 18, Santanyí. Desembre 1985
La Tarde, diario independiente de noticias y avisos. Palma ( Nº 2646, dissabte 22 juliol 1911; nº 2647,dilluns 24 juliol 1911; nº 2649, dimecres 26 juliol 1911;nº 2650, dijous 27 juliol 1911).
ABC, diari Madrid. Dissabte 22 juliol 1911.
Garau Febrer, Tomàs. Poemes de Pleniluni. Son Macià, juliol 2001.
TOMÀS GARAU FEBRER
