domingo, 4 de abril de 2010

MADÒ MALLORCÀRIA



II
 

PARAULES MALLORQUINES

NOMBRAT, -ADA
Adjectiu que se refereix a una persona mancada de moviment vital. (Mallorca). En castellà: paralizado, baldado.

Ha tengut un atac
de gota i ha quedat nombrat de mig cos”.


FOTIM
Persona molt petita, especialment un infant menut i bellugadís, que s’afica per entre sa gent i que molesta amb ses seves impertinències. (Mallorca). En castellà: arrepiezo.
En es cançoner popular, trobam referències a sa paraula esmentada.

“En parlar que es fil és prim
sa roba surt avenguda;
de més a més que ets menuda,
ets xerradora i fotim”.

(Cançó popular mallorquina)


Expressions mallorquines.
Tot just, carabassa i ceba!”: Se diu quan qualcú intervé en una conversa fora de propòsit, dient coses que no lliguen gens amb ses que s’han dites abans. (Mallorca).


SA MADONA OPINA
Sa flexió verbal dets ignorants
Tant ha contribuït sa catalanització dins sa cultura mallorquina –en aquests darrers vint-i-cinc anys- que molts d’ignorants han capgirat ses terminacions de certs temps verbals. Posem , per exemple, es verb cantar. Sa primera persona des present d’Indicatiu és: jo cant. Crec que tothom ho sap, o almanco ho hauria de saber. Però resulta que molts, en ets seus escrits i molt pitjor, verbalment, ja ho diuen amb sa forma catalana acabada en –o: jo canto. Quasi tots es verbs de ses tres conjugacions són catalanitzats de forma brutal. Molts de nins ja ho diuen a s’escola. Quina vergonya!
També sa primera persona des plural és: noltros cantam. Però, sa majoria de nins i de joves diuen cantem. Així passa, també, al Pretèrit imperfet de Subjuntiu, on amb bon mallorquí i de forma totalment correcta és:

Mallorquí
jo cantàs
tu cantassis
ell cantàs
Noltros cantàssim
Voltros cantàssiu
Ells cantassin

Es catalans tenen s’acabament en –e: cantés, cantessis, cantés, cantéssim, cantéssiu, cantessin. Idò, resulta que nins i joves i no tan joves, pobres ignorants, ho diuen amb sa forma catalana.

A sa madona, en aquest punt, sa sang li pren es bull de veure tanta ignorància, no des nins i joves que són fruit des temps que els hi ha tocat viure, sinó de sa poca vergonya des legisladors i des polítics ignorants, beneits i corruptes que pul·lulen sense distinció de colors.
No només han corromput sa vida social sinó també s’idioma. Quina creu, Déu meu! Quina ignorància més oiosa mos ha tocat viure!




SA SENTÈNCIA DES DIA
No s’arriba a ser un gran homo, si no se té el coratge d’ignorar una infinitat de coses inútils.” Carlo Dossi (Pseudònim d’Albert Pisani Dossi, 1849-1910, escriptor i diplomàtic italià.





tgarauf@hotmail.com http://tgaraumallorcaria.blogspot.com