SON MACIÀ: SOPAR D'ANTICS ALUMNES DEL MESTRE PERE GARAU

Publicat a Perlas y Cuevas nº 1275

                                                        17 de desembre de 2010

REVISTA ...Y (TELECLUB SON MACIÀ)

La  Secció Juvenil del Teleclub de Son Macià, començà, l'any 1973 a publicar una revista amb el nom de "...Y", que poc després passaria a ser "Y...". La direcció era de Fernando de la Ossa, i els col·laboradors d'aquell nº 0 eren: Antoni Sitges, Apolònia Riera, Bartomeu Barceló, Catalina Fullana, Gabriel Riera, Guillem Fons, Jaume Sitges, Margalida Gomila, Maria Bonaventura Capó, Maria Pou, Miquel Riera i Sebastià Sureda.
En sortiren nou exemplars en total. El nº 7 m'ha estat impossible de trobar-lo.

Per veure la Revista "...Y" nº 0 Clicau aquí
                    Revista "...Y" nº 1 Clicau aquí
                    Revista "...Y" nº 2 Clicau aquí
                    Revista "Y..." nº 3 Clicau aquí
                    Revista "Y..." nº 4 Clicau aquí
                    Revista "Y..." nº 5 Clicau aquí
                    Revista "Y..." nº 6 Clicau aquí
                    Revista "Y..." nº 8 Clicau aquí

VAIXELL EL GOLEA

                                                                  LA MAR

Pertot arreu de la zona costanera de l’illa podríem retreure molts d’aquests episodis que, uns més lleus i altres més greus, han anat forjant el sentiment de resguard i reverència envers aquesta mar, a pesar de tot tan estimada.

-Una vegada, abans des moviment, va encallar un barco molt gros rera es Cap d’es Freu prop de sa platja de Sa Mesquida. Li deien El Golea. Noltros estàvem a Cala Ratjada i hi vàrem anar. Jo, llavors, tenia trenta anys.

Quan mon pare m’ho contava, ell mateix tornava reviure el fet i pensatívol afegia:

-Molta gent hi anava a veure’l. Alguns per si podien agafar qualque cosa. Va estar molt de temps fins que es temporal acabà per enfonsar-lo.

Fa pocs temps va caure, casualment, en les meves mans una reproducció d’una postal. Quan la vaig mirar amb deteniment no ho vaig dubtar ni un moment i endemés coneixent aquella part de costa, tenia davant la plasmació fotogràfica, d’autor anònim, del desastre. En ella apareix El Golea, de bandera francesa, un mes després d’haver embarrancat i esser batut per aquell fort temporal estiuenc. Era el juny de 1931.

Per un instant vaig poder vivificar dos moments. El primer fou l’instant en que escoltava embadalit aquest fet, aquell succés per boca de mon pare. I llavors, gràcies a la fotografia, el poder també ressuscitar aquell instant precís, únic, irrepetible, en un espai inferior a segons, en que la vella càmera fotogràfica de l’autor desconegut, captà el moment en que una grandiosa onada passava per damunt la malmesa popa del vaixell, ja xapat en dos.

(Fragment de "La Mar", un capítol del llibre LORACLE DELS VOGAMARINS, original de Tomàs Garau Febrer)

VAIXELL EL GOLEA (NAUFRAGI)

                                         

Vaixell El Golea, de bandera francesa, embarrancat a Sa Mesquida (Capdepera) el 26 de maig de 1931.

 

Un mes després (juny de 1931) d'haver enbarrancat i fracasats tots els intents de fer-lo surar. El temporal xapà el seu casc i acabà enfonsant-se.  (Fotografia anònima. Ambdues fotos: Arxiu d'Andreu Muntaner Darder).

    

MADÒ MALLORCÀRIA

II
 

PARAULES MALLORQUINES

NOMBRAT, -ADA
Adjectiu que se refereix a una persona mancada de moviment vital. (Mallorca). En castellà: paralizado, baldado.

“Ha tengut un atac de gota i ha quedat nombrat de mig cos”.

FOTIM

Persona molt petita, especialment un infant menut i bellugadís, que s’afica per entre sa gent i que molesta amb ses seves impertinències. (Mallorca). En castellà: arrepiezo.
En es cançoner popular, trobam referències a sa paraula esmentada.

“En parlar que es fil és prim
sa roba surt avenguda;
de més a més que ets menuda,
ets xerradora i fotim”.

(Cançó popular mallorquina)

Expressions mallorquines.

“Tot just, carabassa i ceba!”: Se diu quan qualcú intervé en una conversa fora de propòsit, dient coses que no lliguen gens amb ses que s’han dites abans. (Mallorca).

SA MADONA OPINA

Sa flexió verbal dets ignorants

Tant ha contribuït sa catalanització dins sa cultura mallorquina –en aquests darrers vint-i-cinc anys- que molts d’ignorants han capgirat ses terminacions de certs temps verbals. Posem , per exemple, es verb cantar. Sa primera persona des present d’Indicatiu és: jo cant. Crec que tothom ho sap, o almanco ho hauria de saber. Però resulta que molts, en ets seus escrits i molt pitjor, verbalment, ja ho diuen amb sa forma catalana acabada en –o: jo canto. Quasi tots es verbs de ses tres conjugacions són catalanitzats de forma brutal. Molts de nins ja ho diuen a s’escola. Quina vergonya!
També sa primera persona des plural és: noltros cantam. Però, sa majoria de nins i de joves diuen cantem. Així passa, també, al Pretèrit imperfet de Subjuntiu, on amb bon mallorquí i de forma totalment correcta és:

Mallorquí
jo cantàs
tu cantassis
ell cantàs
Noltros cantàssim
Voltros cantàssiu
Ells cantassin

Es catalans tenen s’acabament en –e: cantés, cantessis, cantés, cantéssim, cantéssiu, cantessin. Idò, resulta que nins i joves i no tan joves, pobres ignorants, ho diuen amb sa forma catalana.

A sa madona, en aquest punt, sa sang li pren es bull de veure tanta ignorància, no des nins i joves que són fruit des temps que els hi ha tocat viure, sinó de sa poca vergonya des legisladors i des polítics ignorants, beneits i corruptes que pul·lulen sense distinció de colors.
No només han corromput sa vida social sinó també s’idioma. Quina creu, Déu meu! Quina ignorància més oiosa mos ha tocat viure!

SA SENTÈNCIA DES DIA

“No s’arriba a ser un gran homo, si no se té el coratge d’ignorar una infinitat de coses inútils.” Carlo Dossi (Pseudònim d’Albert Pisani Dossi, 1849-1910, escriptor i diplomàtic italià.

tgarauf@hotmail.com http://tgaraumallorcaria.blogspot.com

MADÒ MALLORCÀRIA I

MADÒ MALLORCÀRIA

I

Tornam amb una nova secció, amb forces renovades i amb es mateix esperit tan poderós que té sa nostra madona. Continuarem, aquesta temporada, per donar sa nostra opinió i sa de sa madona sobre sa llengua mallorquina, sa nostra cultura, notícies, etc.
També sa madoneta m’ha dit que vol que voltros també sigueu protagonistes. Per això posam sa direcció des correu electrònic per si voleu fer alguna consulta, dir sa vostra opinió o simplement criticar a Madò Mallorcària. Ella vos donarà contestació des vostros interrogants sobre paraules, si aquestes són correctes o no, des vostros dubtes que tengueu en general, etc.
Igualment, s’autor passarà aquesta secció an es seu blog, on trobareu, entre altres coses, part de sa seva producció, sa seva biografia, etc. També hi podreu opinar.

PARAULES MALLORQUINES:

GRÍVIA
1) Aucell de sa família des tords, espècie Turdus viscivorus. És molt semblant an es tord, però més gros. (Mallorca, Menorca). Castellà: zorzal. Es catalans diuen griva.
2) Peix de diferents espècies des gènere Labrus. (Mallorca, Menorca).

LENTA
Paraula que serveix per denominar una malaltia llarga, especialment sa tisi. (Mallorca).

Expressions mallorquines:

“Tenir un coll de grívia”: Tenir un coll molt prim. (Menorca).

SA MADONA OPINA

IB3 i sa catalanització des populatxo.

Sa madona talla claus quan sent, sobretot, s’espai de notícies d’aquest ens televisiu. Emperò ho podria fer extensiu a qualsevol programa d’aquesta cadena, així com a ses altres cadenes que basquegen i pul·lulen per ses seves estimades illes.
Sa raó és molt senzilla. Es tracta, ni més ni manco, que sa catalanització de sa nostra cultura i, per extensió, de sa nostra vida. És evident i notori –qualsevol ho pot comprovar- que sa majoria de presentadors –quasi podríem dir que tots- segueixen uns patrons lingüístics i unes pautes totalment alienes an es xerrar i a ses expressions mallorquines (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera). A sa madona li fan oi (oi mallorquí, no oi català) i peguera. Oi, perquè tot és un muntatge econòmic i polític. Basta fullejar es Diari Balears, sobretot es diumenges, que és quan demostra més de quin peu se calça. Sa nostra llengua és una excusa. An es mallorquí, que li donin pes sac, ¡visca es Països Catalans! Això és lo que realment pensen ells.
De quin femer intel·lectual han sortit aquests presentadors? No sabem xerrar amb mallorquí, ni ses expressions mallorquines més genuïnes. Quin desastre! Haver de sentir això amb es nostros doblers, no hi ha dret. Sa madona està ben segura que aquí, a ses illes, hi ha bons professionals, però on són?
Cada dia, sa madoneta, agafa un bloquet, sí, d’aquells de fer es comptes quan anava a sa botiga. Ara ja no hi va. Per això té temps d’escriure totes ses bajanades lingüístiques que amollen aquests de sa televisió que se pensen lletraferits. Creis-me que cada dia, al manco, en sent un parell de paraules catalanes, que aquí mai no s’han dit. I pensau, que ni tan sols saben que existeixen per a definir-ho, ses nostres paraules mallorquines, ben correctes. Només posarem un cas, per no avorrir es sants. Venga “ensurt” per aquí, venga “ensurt” per allà! Si no saben que això mai no ha estat mallorquí, que n’aprenguin d’una vegada!
Aquí per a definir això tenim: retgiró, esglai, espant… paraules ben mallorquines i ben correctes i possiblement més antigues que ses catalanes. Inclús, sa paraula “susto”, ja la tenim documentada en el segle XVI. Idò, que se’n vagin a fer punyetes amb so seu “ensurt”.

SA SENTÈNCIA D´ES DIA

“Sa guerra és s’art de destruir ets homos, sa política és s’art d’enganar-los.” D’Alembert.

tgarauf@hotmail.com http://www.tgaraumallorcaria.blogspot.com/

POEMES DE PLENILUNI

Al meu poble.

XX

Estim la vall, terra ardida;

saor profunda de vida,

que ran el cim, amorosa, guarda un poble tan polit.

Terra de velles pedreres,

de caminois i dreceres

que escampen de flors borreres

els turons i les planures, embaumant d'or l'esperit.

Per les tanques de bardisses

corren llambrines toïsses,

tavellant aquells paratges d'almangra i bella blancor.

De la terra eixarcoladaa

plena de bona femada,

sol brostar la tendra anyada

que fou el reclam i hostatge de nostra ferma avior.

POEMES DE PLENILUNI

A tots els qui estimen la nostra
llengua mallorquina.


XXIV

Brun la certera passetja

cap a la nau que fondeja,

i relluu l'esquena nua del brau guerrer mallorquí.

Defensa la seva terra,

del llevant fins a la serra;

i aquella llengua que xerra

resona ara venturosa, ferma i ardent com l'espasí.

És bella aquella paraula

que forjà sòlida baula

d'ancestrals mots de tendresa, de solitud i germanor.

I aquella gent gegantina

no creu la veu taliquina,

externa, cruel i mesquina

que avui cau, usurpadora, com antany llur invasor.